Pastors d'abelles

Per Jacinto Bonales.

Al llarg dels temps la mel ha estat un veritable tresor a les nostres terres. A manca de sucre, la mel era un producte bàsic per l'alimentació humana i al seu voltant es van crear importants xarxes de comercialització. Als segles moderns les abelles eren molt cobejades, fins al punt que van existir veritables professionals de la captura d'eixams: els pescadors d'eixams. I és que la documentació del segle XVIII així anomena la pràctica de crear noves arnes: pescar eixams.

Molts pagesos de la nostra comarca tenien les seves arnes per produir mel i cera per l'any; com hem dit, una mel cobejada, i una cera importantíssima en aquells temps, amb un mercat molt desenvolupat i una xarxa de menestrals ben assentada a les viles de tot el país: els cerers o ceraires. I és que sense electricitat i amb tantes esglésies en actiu, la cera estava ben cotitzada en el mercat.

Doncs bé, el document que avui us presentem és un contracte. Hom coneix bé l'existència de contractes de parceria (normalment mitgeria) per bestiar gros i menut, però no és tan sabut que l'explotació apícola també havia generat nombrosos contractes entre propietaris i parcers. Salvant les distàncies, a la nostra comarca també havia parcers i pastors d'abelles!

La nostra crònica es centra a la vila de Salàs de Pallars, allà cap a l'any 1751 (bé, concretament un 27 d'octubre d'aquell any...). El cas és que un dels capellans "beneficiats" de l'església de Salàs, tenia uns estalvis que va invertir convenientment, i que entre d'altres li van reportar la propietat de tres arnes. I què n'havia de fer, de tres arnes? Encara prendria mal! ell, d'ànimes, en sabia un bon tros, però d'abelles... També podia vendre-les... però això ja se sap, acabaria sent quartos i, després, misèries. No li va costar, però, trobar un bon pastor (d'abelles, no d'ànimes, que per la seva cura ja estava ell). Dit i fet, el nostre capellà, en Francisco Jové, va arribar a un acord amb Simeó Peresé, pagès de Rivert: ambdós van unir les seves arnes, sumant la quantitat de sis, totes elles poblades. En Simeó havia de cuidar les sis arnes durant quatre anys, i cada any es repartirien la mel "y demes profit" de totes elles a parts iguals. Evidentment, si es formava algun eixam nou en dites arnes, s'havia de posar en "augment", és a dir, s'havia d'incloure a la parceria. Passats els quatre anys, s'haurien de partir les arnes a mitges. Si hi havia pèrdues, però, també anirien a mitges, i en cas de disputa, van acordar que es nomenarien diferents àrbitres per tal de solucionar-la.

Aquest document és molt interessant, ja que és dels pocs que es conserven als arxius notarials del nostre país. I és que per una parceria d'abelles normalment hom no acudia a cal notari, sinó que es signava un paper privat. El fet que un dels propietaris fos un capellà, però, seria el motiu de que anessin a cal notari i fer les coses ben fetes, com s'han de fer, etc. etc... Doncs bé, creiem que les parceries d'abelles eren una pràctica molt habitual, molt difosa entre els pagesos i classes benestants de la comarca... i és que no tothom podia fer de pastor d'abelles! no tothom sabia pescar eixams i tindre cura d'aquestes bestioles...

Nota:

El document en qüestió es troba a l'Arxiu Comarcal del Pallars Jussà, fons Notarial, Llibre 485, foli 112 de l'any 1751.