Per: Jacinto Bonales
Per variar, però que
no sigui un precedent, anem a conèixer part de la història d'una
"nissaga" de poder comarcal als segles XVIII i XIX: la família de Moner.
Començarem a principis del segle, quan el patriarca familiar era Francisco de
Moner i de Miret, natural i resident a Isona, i casat amb Magdalena de Moner i
d'Amorós (filla del donzell d'Isona, Josep d'Amorós). D'aquest primer matrimoni
va tenir com a mínim cinc fills que van sobreviure. Però la que no ho va fer va
ser la seva dona, fet pel qual es va tornar a casar, ara amb Joanna de Monner i
de Meca, amb la que almenys va tenir un fill. La diferència d'edat havia de ser
considerable, ja que Joanna va sobreviure al marit, al fillastre hereu i a la
seva dona! Efectivament, del primer matrimoni, l'hereu va ser Francisco de
Monner i d'Amorós, hereu de fet nomenat quan aquest es va casar amb Teresa de
Monner i de Pons. L'hereu i la pubilla tindrien, almenys, dos fills.
Però anem al tema;
resulta que el patriarca Francisco va ser un dels nobles catalans partidaris de
l'arxiduc d'Àustria a la guerra de Successió, batallant des del setge de Barcelona
el 1706 fins la conclusió de la guerra, rebent de Carles el títol de Comte de
Serra de Nevà (el 1711), i sent nomenat Sergent Major d'infanteria. Val a dir
que va assistir al pretenent Carles en la sortida cap a Alemanya i va ser
temporalment governador del Pallars. Acabada la guerra es tancà en els seus
dominis i va sobreviure al seu fill hereu (el també dit Francisco) i a la nora
(Teresa), morint ell cap a l'any 1731. La mort de tants titulars portà el
control del poder familiar a mans de Joanna de Monner i de Meca (la jove
vídua), que restava com a usufructuària i administradora dels fills del
fillastre (entre d'altres la gran heretat del Mas d'Isona, sota domini directe
del Capítol d'Urgell). Els problemes familiars no van trigar a sorgir, de tal volta que el 1737 van haver de
signar una concòrdia per treure's de sobre a la madrastra: es nomenava
procurador a Josep de Monner i d'Amorós (un altre fillastre) i s'assignava a la
vídua una renda anual de 150 lliures.
Els germans no hereus
(els Monner i d'Amorós) van ser "col·locats" segons el poder de la
casa. Ja hem dit que l'hereu, Francisco, va morir ben aviat, deixant però
successió. Un altre germà era Josep de Moner i d'Amorós, procurador primer i
tutor i curador dels fills de l'hereu quan van deixar de banda la madrastra.
Sense dubtes va exercir bé la seva funció, ja que va ser un dels principals
prestamistes de la Conca Dellà: va prestar 3.700 lliures a la universitat
d'Isona (de fet va signar una concòrdia amb aquesta per tal que poguessin anar
pagant), ampliant el préstec amb 210 lliures (ara com a debitori) a la mateixa
comunitat l'any 1758. Acabada la seva funció es va traslladar a Olot, on va
morir l'any 1760 deixant com a herència 1.000 lliures a Joan Pons i de Monner
d'Isona.
Magdalena de Monner i
d'Amorós era una altra germana de Francisco, filla de Francisco i de Magdalena.
Nascuda a Isona, es va casar el 1745 amb Bonaventura de Guàltero i de Mestres,
donzell de Tremp, i a aquesta vila es va traslladar. Val a dir que va ser dotada
pel seu nebot Carlos de Moner i de Pons, rebent 3.000 lliures a través del
vestit i les joies de la boda (valorats en 1.000 lliures) i la resta mitjançant
còmodes terminis anuals de 100 lliures.
Una altra germana fou
Antònia de Moner i d'Amorós, que va quedar soltera fins la seva mort l'any
1766, deixant en herència 500 lliures a Teresa de Pallarès i de Pons, d'Isona,
però resident a Talarn pel seu matrimoni amb Jacinto de Pallarès.
El últim fill del que
hem de fer referència és Joan de Monner i d'Amorós, però del que parlarem més
avall ja que va crear la nova branca dels Monner de Conques.
Ep! del segon matrimoni
també n'hi hagué fills; almenys Francisco de Monner i Meca, germanastre de tots
els anteriors i que va rebre d'herència les rendes que la família (suposem que
per part materna) rebia al Ripollès des de 1727.
L'hereu, fill de
Francisco i net de l'altre Francisco, rebé l'herència també d'Emerenciana
d'Amorós, la besàvia, consistent en la senyoria jurisdiccional de Llarvent i de
Vall-llebrera; el nou patriarca, doncs, seria Carlos de Monner i de Pons, nascut
sembla ser que l'any 1722. Es va casar l'any 1741 amb Teresa Puget i Amorós, de
Rialp, si bé no es van signar capítols matrimonials fins l'any 1758. Aquell
1741, per casar-se, es va reunir el Consell Familiar, format per lo més bo de
la contrada: Francisco Bas i de Monner (veí de Capellades), Ignasi Serra i de
Sullà (natural de Suterranya però resident a Tremp), el magnífic Carles Mas i
d'Areny (Ciutadà Honrat de Barcelona, resident a Rialp), i, amb l'autoritat del
corregidor, va rebre tots els drets i béns, cessant l'oncle Josep la seva tutoria
i curadoria. Casat, l'any 1758 ja tenia cinc fills mascles, fent hereu
universal al seu primogènit. La seva activitat principal fou la pròpia d'un
noble de l'època: viure de renda. Prestamista com tota la família, cobrava un
dret de vintiuner (és a dir un redelme de 1:21) de totes les propietats de la
vila de Conques, continuava cobrant diners de la universitat d'Isona (la
família ho feia des de 1652), i practicà el préstec a particulars a dojo. A la
dècada de 1770 es va adonar que prestar blat donava més benefici que prestar
diners, i es "reconvertí" en acaparador de grans, especialment a la
vila de Talarn. Evidentment, per pagar les penes davant Déu, i assegurar-se un
lloc allà dalt (quan feia passar tanta gana a molts pagesos), va ser el patró i
administrador d'una capellania a Isona, fundada pell seu avantpassat el
reverend Pere Amorós (evidentment, aprofitaria el seu coneixement en mercats
per tal de invertir les rendes de la capellania en préstecs a pagesos...).
Ah!, un germà
d'aquest, Anton de Monner i de Pons, de seguida va abandonar Isona per
instal·lar-se a Barcelona, on encara el documentem viu l'any 1779.
Succeí a son pare,
Carlos Ramón de Moner i de Puget, Pons i Mas, comte de Serra Nevà i Senyor de
Vall-llebrera que en 1772 va contraure matrimoni amb Ángela de Bardaxí y Ric,
de Fonz, on va traslladar la seva residència per acomiadar-se definitivament de
la nostra comarca. Allí continuarà la seva nissaga, ara Aragonesa, amb Joaquín
Alberto de Monner (casat amb Carmen de Siscar, i pares del famós cronista-historiador ribagorçà) i Joaquín Manuel de Moner i
Siscar, personatge aquest que vendrà tot el seu patrimoni del Pallars Jussà a
mitjans del segle XIX, fonamentalment al farmacèutic d'Isona Joan Fornés,
encara que provaria de refer-lo abans d'oblidar la nostra comarca.
La branca de Conques
Joan de Monner i
d'Amorós, cabaler (per dir-ho d'alguna manera), va ser casat amb Antònia Plana
(des de llavors Antònia de Moner i Plana), filla pubilla de Josep Plana del mas
de Castellnou (Sant Salvador de Toló). Així que en Joan va agafar els seus
trastes i cap al mas. Com que la llegítima no era gaire gran, l'àvia
Emerenciana d'Amorós es va cuidar de "colocar-lo" millor: l'any 1731
li va regalar 1.400 lliures mitjançant l'assignació de diversos censals que
pagaven veïns de Sant Serni, Llimiana, Mur, Palau de Noguera, Vilamitjana,
Pessonada, Conques, Orcau, Claverol, Isona, Basturs i la universitat de
Pessonada i Vilanoveta. Amb les rendes proporcionades va començar a comprar
terres a Conques, arribant a formar un interessant patrimoni. El 1742 va quedar
vidu, i es va traslladar a viure a Conques, on morí al voltant de 1749.
Va succeir a son
pare, en la propietat i gestió del patrimoni, Ignacio de Monner i Plana, nascut
al Mas de Castellnou. Com a hereu, va rebre el patrimoni del seu pare, i els
drets de la mare: l'heretat del mas de Castellnou de Sant Salvador de Toló, i
l'heretat de Montadó, inclosa la senyoria jurisdiccional d'aquell poble. L'any
1749, quan morí son pare, encara era menor d'edat, fet que no li permetia decidir
sobre els seus béns. Per això es va formar un Consell de Família format per
Francisco de Pons (d'Isona) com a tutor, el reverend Jaume Lacreu (canonge de
la col·legial de Tremp), Josep Plana (l'oncle, baró de Montadó fins la seva
mort), i Josep de Monner (aquell que va anar a viure a Olot). La junta va
decidir que per mantenir alimentat al menor, calia vendre part del patrimoni
que posseïa en "franc alou", perdent les terres del terme de
Llimiana. Deixà Conques i es tornà al mas de la seva infantessa, i mort
l'oncle, va rebre la baronia de Montadó, vivint de les seves rendes. Tornat de
nou a Conques a la dècada de 1760, va dotar una capella al mas de Castellnou i
la va donar al seu germà Francisco de Monner, estudiant per a clergue fins que
aconseguís un curat i beneficis. Com era tradició a la família, també crear un
benefici a l'església parroquial d'Isona amb uns rèdits de 80 lliures (el
1764).
El succeí el seu fill
José de Monner, nascut a Conques, i que es va fer amb els molins fariners de la
vila quan, aquesta, necessitada de diners per pagar la manutenció de miquelets
i sometens el 1794, les penyorà a carta de gràcia per 5.820 lliures i 6 sous.
Uns molins que posseiria la família fins l'any 1840, quan la universitat de
Conques pactà la seva redempció amb José Farré i Macià de Sant Salvador de
Toló.
I a partir d'aquí la
família que restaria a la comarca decauria, mentre que els més espavilats
marxarien fora. Antonio de Monner, de Conques, casà amb Francisca Betran (abans
Queralt), morint joves, i restant l'hereu i son germà (Antonio i Francisco)
sota la tutela de l'oncle Antonio, advocat ben considerat a la plaça de la Seu
d'Urgell (al voltant de 1840). El probable hereu de José de Monner seria
Ignacio de Monner, que es quedà a viure a Conques, i es casà amb Carme de Monner
i de Duc, pubilla de Rosa de Duc i Ribó, i hereva de part dels béns de la
família Pié d'Isona. El 1861 Ignacio ja era mort, i la venda de terres del
patrimoni familiar era un degoteig continu...
I això a compte de
què venia?... doncs la veritat, és que no ho sé ben bé... ah! sí, un homenatge
als vilipendiats genealogistes!
Nota:
Les dades
són extretes de nombrosos documents de l'Arxiu Comarcal del Pallars Jussà (fons
notarial), de l'Arxiu Comarcal de la Noguera (ídem), i de l'Arxiu de la Corona
d'Aragó, reial patrimoni, batllia - processos moderns.
