No, abans no hi havia cap Zara, ni d'altres de similars. Però això no significa que la gent del Pallars anés despullada pel món... bé, teniu raó, depèn de l'època. Però des que hi ha escriptura que, almenys al Pallars, la gent anava vestida. Una altra cosa és quins teixits duien, i quines robes gastaven, ja fos a casa, ja duent-les a sobre.
Un primer atansament a la documentació històrica ens mostra l'existència de tot un seguit de noms relatius a diferents teixits. Especialment els capítols matrimonials, així com els inventaris postmortem (conservats als protocols notarials de l'Arxiu Comarcal del Pallars Jussà), ens detallen les diferents peces de roba que hom gastava -o almenys que guardava a casa-. Si algú té curiositat per buscar algun d'aquests documents sobre els seus avantpassats es quedarà astorat, esparverat, estamordit i esporuguit amb els noms que es citen. Per tal de donar-vos un cop de mà, us faig una petita relació dels noms de teixit -i el seu significat- que normalment es citen als documents del Pallars Jussà dels segles XVIII i XIX. Anem per feina!
Alducar: Era una tela teixida amb fil de seda de baixa qualitat, fruit del capell fabricat per dos o més cucs (o sigui, ben embolicat) que era més gruixut del normal. Era considerada pels més finolis com de baixa qualitat, però al cap i a la fi era seda i, per tant, era preuada.
Alanquins: Tela de cotó de bona qualitat, amb lligat de plana i amb l'ordit i trama tenyits de color groguenc. S'utilitzava fonamentalment per a vestits de dona.
Baieta: Es tracta d'un teixit fluix, tot de llana, si bé a finals del segle XIX es va començar a barrejar la llana amb cotó; és molt enfeltrat i cobert de pèl per una o per ambdues cares.
Blanquet: Teixit comú de llana, molt utilitzat, i era de color... blanc!
Blau: (v. Blavet)
Blavet: Teixit comú de llana, força utilitzat, i era de color... blau!
Bombasina: Tela força cobejada al segle XVIII, i molt comuna al segle XIX, era teixida en cotó, blanca, assorjada i llisada amb la que es confeccionava, a les cases bones, la roba interior de les senyores. Per entendre'ns, la llenceria fina.
Borràs: Fil i tela teixida amb aquest fet de la part més grossera de l'estopa de cànem, amb el que es feien draps grossers. Amb retalls d'aquests draps les noies maques, després de la feina de casa, aprenien a brodar.
Bri: Teixit fet amb la pura fibra del lli o del cànem, sense estopa ni borra. Normalment feia referència al lli, i abans del domini del cotó a finals del segle XIX, amb aquest teixit es feia la roba interior. També se'n deia "Brinet".
Burata: Era el teixit i la roba més abundant i universal a la comarca. Se'n deia de la roba de llana teixida a casa. Era aspra de tacte i s'emprava per fer vestits (segons Alcover, vestits de mig dol).
Buratilla: Variant de la Burata, no tant aspra i que s'emprava per fer vestits, però sense dol.
Burell: Teixit de llana i fil, grossera, forta, resistent i de color negre, per roba d'home. Se'n feien capes i capons, pantalons i... sotanes!
Buret: Jo diria que és el mateix que el Burell, però no ho sé del cert. Si algú en té notícia, s'agrairà que comparteixi els seus sublims coneixements...
Cadís: Es tracta d'un drap de llana, força estès al segle XVIII, que estava teixit a imitació dels teixits anglesos de moda als segles XIV i XV.
Cambrai: Teixit de lli amb lligament de tafetà de gra molt fi que a finals del segle XIX també es va confeccionar amb cotó. S'utilitzava per fer mocadors, fulards, i els més excels per fer bruses i camises. Té origen en els teixits originaris d'aquella ciutat.
Canemàs: Roba feta amb teixit d'estopa de cànem. Sobre ell també es feien brodats.
Canó: No es tracta d'un teixit, sinó d'una filigrana... era un doblec de la roba, en forma de tub (de canut) per adornar el vestit. Les dones nobles més benestants de la comarca, al segle XVIII, gastaven robes amb "canó d'or".
Cardellat: Es tracta d'un tractament realitzat a diferents draps (teixits) que consisteix en fer una carda final per tal de treure el pèl suaument al drap.
Codopaís: Teixit del que ho desconeixem tot.
Condri: Teixit de seda que rep el nom del lloc d'origen, Condrieu.
Columbiana: Teixit, sembla ser que de cotó, ensetinat.
Cotí: Tela de cotó tenyida en madeixa, que presenta ratlles en el sentit de l'ordit, si bé també es poden incorporar decoracions fetes en jacquard. Però en general era ratllada i s'utilitzava per fer matalassos. D'aquí què, en castellà, hom anomeni "Colchoneros" als jugadors i seguidors d'algun equip de futbol.
Cotó: Tela teixida amb fil de cotó (evidentment). Per "Cotó retort" es coneix la tela de color cru, forta però no gaire gruixuda amb la que es feien els llençols a la segona meitat del segle XIX.
Cotonina: Tela grossera de cotó teixida a l'encordillada. Era d'un únic color, i va ser la principal producció de les indústries tèxtils catalanes del segle XIX.
Cretona: Teixit de cotó, fonamentalment de la segona meitat del segle XIX, de baixa qualitat, que normalment era estampada. S'utilitzava per fer faldilles.
Cúbica: Roba de llana força fina, normalment de color blau o negre, per a roba elegant d'home. Entre finals del segle XVIII i principis del XIX les levites es feien d'aquesta roba.
Domàs: Teixit confeccionat amb seda al segle XVIII, i amb cotó al segle XIX, que presenta diferents dibuixos a través del seu diferent lligat. La roba és brillant en uns indrets i sense brillantor en altres. El seu origen és molt antic, procedent de Síria (d'aquí el seu nom). El dibuix s'aconsegueix gràcies a fer dos lligats iguals -del mateix color-, però un lleuger i l'altre pesat. Normalment es feien dibuixos florals o geomètrics. Es teixia en cru i després es tenyia. Normalment era per decorar la casa amb cortines, o per folrar algun moble, però sempre n'hi havia algun espavilat que feia dur a la dona una peça cobertora de Domàs, fent-la patir d'allò més només per prestigi.
Domassina: Teixit idèntic al Domàs, però més prim, més car, i que ara sí, s'emprava per alguna peça de roba de dona -cobertora-, sense fer-la patir tant però havent-se de rascar la butxaca.
Drap: Teixit de cànem o de lli que s'usava per a fer llençols.
Drell: Teixit de lli, i al segle XIX també de cotó, amb lligats i combinacions que imitaven les de la llana.
Durantes: Roba de llana prima i estreta, normalment estampada amb flors de diferents colors, que s'emprava per fer faldilles.
Durois: Teixit de llana aspra amb que es confeccionaven un tipus de vestit de dona, que es fermava a la cintura i davallava fins als peus.
Escarlatina: Tela de llana com la baieta, que era tenyida amb cotxinilla, donant aquest color viu.
Escot: Sens dubte el teixit més emprat en els vestits de les dones de la comarca als segles XVIII i XIX. Al segle XVIII es tractava d'un teixit de llana gruixuda, de diferents colors, i llisos, utilitzat fonamentalment per a fer faldilles de dona i pantalons d'home. Al segle XIX es van teixir de cotó fi, resistent, atapeït de fils, de color negre, que s'emprava per la confecció tant de cotilles com de gipons, vestits de dol i fins i tot sabates.
Esfiladís: Tela confeccionada amb el subproducte de la seda o residu d'aquesta (que rep el mateix nom), que es recuperava per obtenir filats d'alta qualitat com els "schappe", però que en aquest cas es feien teixits menors, de l'estil del "bourrette".
Estam: Tela teixida amb el fil de la flor de la llana pentinada. És el teixit de llana de bona qualitat dominant a la comarca.
Estamenya: Teixit de llana comuna o d'estam, més grosser que l'Estam, que es tenyia de diferents colors i s'emprava per a confeccionar gipons, faldilles, i fins i tot cobrellits i estovalles.
Estopa: Filat extret de la part basta que es separa del lli i del cànem en pentinar-los. Amb aquest fil es teixia una tela que rebia el mateix nom.
Faraneles: Teixit de llana cardada amb lligat de tafetà o sarja que té poca densitat i que ha estat sotmesa a un batanatge i a un perxat. Amb aquesta roba es confeccionaven pantalons, faldilles, jaquetes, etc.
Filipitxí: Teixit de llana estampat amb filigranes.
Flor de Ginesta: Teixit realitzat amb fibra de la ginesta (spartium junceum), que servia per a fer tovallons i estovalles.
Forguera: Teixit de seda.
Gasa: Teixit de seda amb lligat de tafetà, amb una densitat molt baixa, és a dir, amb molta separació entre els fils d'ordit i els de trama, que fa que sigui transparent. S'utilitzava per mocadors. Al segle XIX comencem a trobar a la comarca mocadors de gasa de cotó.
Gènova: Teixit de cotó de color blau força apreciat, procedent dels telers d'aquesta ciutat.
Gènua: (v. Gènova)
Glasa: Teixit de seda amb lligat de plana, amb el títol de fil d'ordit semblant al de la trama però amb una densitat superior per ordit. Normalment fa efecte tornassolat quan el color de la trama és diferent del de l'ordit, en estar tenyit en madeixa.
Gorgarà: Tela de seda amb cordonet. Procedeix de manufactura anglesa.
Grana: Tela de seda tenyida amb cotxinilla, és a dir, roja. Rep el nom de... bé, sí, també del color, però fonamentalment prové de l'origen del teixit: procedeix de Granada. Pels més entesos podríem dir que l'ordit és fil a títol entre 19/21 i 26/30, teixit a poca densitat per tal d'obtenir efectes suaus i molt poc pes. Sobre la primera tintura es feien nous tintats amb colors vius (en madeixa o en peça). Com podeu comprendre, era molt preuada i s'utilitzava fonamentalment per a fer... vels!
Grenoble: Tela de fil molt fina i d'alta qualitat. També és coneguda com "Gra noble".
Griseta: Tela de seda amb dibuixos molt petits, predominant les floretes.
Indiana: Teixit de cotó de baixa qualitat que normalment s'estampava, fet en lligat de plana. Era utilitzada en vestits, tapisseria i cobrellits. Es produïa en grans quantitats a la indústria tèxtil catalana.
Jute: Tela feta amb la fibra procedent de diverses plantes orientals, molt basta.
Lilà: Teixit de llana de diversos colors emprada per vestits. Procedeix de les manufactures de la ciutat de Lille.
Liló: Teixit fet amb fil de lli, molt fi, clar i molt engomat.
Liló: Teixit fet amb fil de lli, molt fi, clar i molt engomat.
Lli: Tela bàsica teixida amb fil de lli.
Llinet: Teixit de lli cru amb lligat a la plana. S'emprava generalment per a fer camises i pantalons d'home.
Manporella: Teixit que desconec.
Merino: Roba de llana molt fina i blanca procedent de la raça d'ovelles merina.
Montfort: Teixit de llana, a l'estil de l'Escot.
Musselina: Teixit de gassa transparent de seda, amb ordit molt fi de 13/15 denier torçut a 500 u/m i la trama de 19/21 deniers a torsió 150 u/m; lligat de plana. Es confeccionava roba interior blanca, mocadors i vels. També es feien mussolines més gruixudes i no transparents variant els grossors dels fils. Quan es torçaven molt més canviaven la disposició i se'n deien "Crespons gasa" o "mussolines crespó".
Otomà: Teixit de seda amb llana i cotó, molt pesat, i amb grans canals transversals. L'ordit és molt fi, de seda, de 13/15 deniers amb densitats entre 80 i 100 fils per centímetre, i està tramat amb xap molt gruixut o amb llana o cotó. Era de lligat pla i s'usava en confecció de faldilles d'hivern i en tapisseria.
Pana: Teixits de cotó amb vellut pelfa fet per trama, amb pel de mitja alçària. N'hi havia tres tipus, llisa, adornada i llavorada, emprada per a pantalons i jaquetes.
Panyasco: Teixit de tipus panyo (v) però en espart.
Panyo: Teixit de llana, d'un sol color, perxat i enfeltrat tant que no es veuen els fils que el formen.
Pelfa: Forma de teixit de diferents matèries, que té el pel al dret de la tela (per exemple, el vellut)
Percal: Teixit de cotó semblant a la cretona però de millor qualitat, que normalment s'estampava. Amb aquesta es feien bates i vestits.
Pinyó: Teixit filat amb els rebuigs de borra de la filatura de cotó.
Pinyonet: Teixit de cotó mostrejat que es forma combinant i traient punts de lligadura d'un fons tafetà.
Piqué: Teixit, sembla que de cotó, blanquejat i amb efectes de relleu (bordons), que s'emprava per a fer faldilles, vestits, tapisseria i fins i tot indumentària infantil.
Popelín: Teixit de cotó blanquejat o tenyit en madeixa amb lligament de tafetà que té uns bordons transversals en el sentit de la trama. S'emprava per camises d'home i de dona, però de certa qualitat. Quan el teixit era ratllat, a l'estil del popelín d'Avinyò, presentava llaurats o recamats amb ordit de seda i borra de seda, mentre que la trama era de llana llarga i pentinada; encara que també podia ser de cotó o de lli. En cas de ser de lli, aquest era perpendicular a l'ordit.
Prenessa: Davantal que cobria dels pits fins a sota els genolls, de pell d'ovella sense tondre
Primaneres: Teixit, però del que no en sé res.
Ras: (v. Setí)
Raseta: Teixit molt fi, de baixa qualitat, que imitava al ras.
Retina: Teixit de llana amb lligat de ris. S'emprava per a fer vestits de dona, cortinatges i estovalles.
Sarja: Se'n deia de la tela formada per un lligament quadrat on cada fil d'ordit o de trama fa una basta sobre dos o més fils d'ordit o de trama, donant com a resultat un dibuix en diagonal.
Sempredura: teixit de llana basta en que es feien gipons i guardapits.
Setí: També dit "crespó setí"; era un teixit molt conegut, de lligat quadrat amb punts d'encreuament distribuïts de forma que les cares prenen una superfície llisa i brillant. Fet en seda i cotó, ja que la trama normalment era de cotó pentinat. El "Ras" era igual, però en lloc de la trama, era de cotó l'ordit, i les passades eren a la inversa.
Tafetà: Tela bàsica de lligament simple en que cada fil d'ordit s'enllaça amb una passada de trama.
Tapisseria: Teixit de jute, amb dibuixos, utilitzat per a cortines.
Tripa: Teixit de llana o d'espart semblant al vellut.
Tul: Teixit de seda o de cotó, d'aspecte reticular que s'obté trenant fils molt retorts, amb malla reixada feta amb tres sèries de fils que fan successivament un d'ordit i dos de trama. S'emprava per vels.
Turc: (v. Otomà)
Vellut: Nom genèric que es donava als teixits amb pel tallat o arrissat, suau al contacte; de pelfa, que podia ser de seda, llana, cotó o altra fibra, amb aspecte llis, abordonat o mostrejat.
Vions: Teixit amb llistes longitudinals molt estretes. Normalment se'n deia de les faldilles de la camisa, de cànem amb ratlletes blaves, que portaven sota el vestit.
Xamellot: Es tracta d'un teixit de llana barrejada amb el pèl de cabra (els més rics, amb pèl de camell... d'aquí el seu nom). N'hi havia diverses varietats, segons confecció o origen. Així als documents trobem de "xamellot retort", "xamellot" i punt, o "xamellot d'Amiens" (per les fàbriques de la ciutat homònima)
Bé, per començar ja està bé, no? Ara, si us atreviu... a l'Arxiu!
