Tothom
a la comarca sap, o hauria de saber, que Salàs de Pallars era el centre
tupinaire del Pallars Jussà. O dit d'altra manera, Salàs acollia la principal
producció de ceràmica d'època moderna del Jussà. Assolir aquest
rang no fou gens fàcil, ja que fer ceràmica en aquells temps no era tan fàcil
com hom pot imaginar. I no per les dificultats tècniques, sinó per les
jurídiques... Avui us mostrarem com s'ho van fer tres veïns del poble per poder
exercir els seu ofici a mitjans del segle XVIII...
 |
| Cantireta de Salàs. Font: http://amicsdelaterrissa.blogspot.com.es/ |
El cas és que Anton Pla, Anton Rollant i Manel Argues, veïns de Salàs que es
consideraven "olleters", en veure que el seu segon ofici -car gairebé
tothom era bàsicament pagès- tenia força sortida al mercat aquells dies de
creixement econòmic i demogràfic, van començar a produir molta quantitat de
ceràmica. Però per fer-ho calia anar contínuament al comunal (el bosc de Salàs)
a buscar llenya per dotar de foc els forns. I és aquí quan van sorgir els greus
problemes. Els regidors de Salàs i tot el Comú s'hi van negar, ja que segons la
normativa consuetudinària (o com deien, des de temps immemorials) prohibia que
els particulars fessin negoci amb la llenya, i no es podia agafar més que
aquella necessària per al consum domèstic. Per la seva banda els olleters volien
poder continuar anant al bosc a fer llenya per "coure la obra de son
offici, tant en lo forn gran de dita vila, com y en los petits a dit fi
construits a sas costas ab permis y facultat dels Regidors y Comú de dita vila",
i ho volien fer agafant llenya del terme i dels emprius pagant 10 rals per cada
fornada del forn gran, i a proporció en cadascuna de les fornades dels forns
petits.
I
és clar, els uns que sí, i els altres que no, van acabar als tribunals. Però
els judicis en aquella època eren eterns i suposaven unes despeses
extraordinàries, així que l'any 1750 van arribar a un conveni a través
d'àrbitres, en resum, una sentència arbitral. Segons aquesta, que com sovint
solia passar, era salomònica, es va reconèixer la facultat de cadascun dels olleters
per fer o manar fer llenya als comunals de Salàs i als emprius per poder coure,
cada any i cadascun dels olleters, 8 fornades dels forns petits (avisant al
regidor clavari en cada fornada en que es couria amb llenya del comú o dels
emprius) i coure algunes fornades en el forn gran (com a màxim 4). Pagarien,
això sí, 10 rals per les fornades grans, i 4 rals per cadascuna de les petites
(o a proporció). Això amb llenya del comú, ja que podrien fer tantes fornades
com volguessin als forns petits sempre i quan la llenya no fos del comunal.
La
limitació de l'ús de llenya del comú no va impedir una interessant expansió de
la producció ceràmica, si bé ara els beneficis eren menors en haver de comprar
la llenya a particulars. L'any 1764 els regidors de Salàs van permetre a dos
dels olleters, concretament a Anton Rollant i a Manel Argues a construir un nou
forn sota del camí de la paret nova de Capdevila. A canvi, els olleters
s'obligaven a calçar tota la paret nova de davall de Capdevila i a cobrir la
sèquia que passava des del pati de Domingo Castells a l'hort de Climent Planes,
fent per sobre un camí "apte i capaç" per anar al molí de l'oli,
obligant-se a mantenir-lo en bones condicions a perpetuïtat. Es comprometien,
doncs, a col·locar tubs en part de la sèquia.
Fonts:
Arxiu Comarcal del Pallars Jussà, fons Protocols Notarials, Llibre 511, foli 99
de 1750; i llibre 524, foli 70 de 1764.
Per: Jacinto Bonales
