Els Moner (o Monner) d'Isona i Conques. La petita noblesa pallaresa als segles XVIII i XIX.

Per: Jacinto Bonales

Per variar, però que no sigui un precedent, anem a conèixer part de la història d'una "nissaga" de poder comarcal als segles XVIII i XIX: la família de Moner. Començarem a principis del segle, quan el patriarca familiar era Francisco de Moner i de Miret, natural i resident a Isona, i casat amb Magdalena de Moner i d'Amorós (filla del donzell d'Isona, Josep d'Amorós). D'aquest primer matrimoni va tenir com a mínim cinc fills que van sobreviure. Però la que no ho va fer va ser la seva dona, fet pel qual es va tornar a casar, ara amb Joanna de Monner i de Meca, amb la que almenys va tenir un fill. La diferència d'edat havia de ser considerable, ja que Joanna va sobreviure al marit, al fillastre hereu i a la seva dona! Efectivament, del primer matrimoni, l'hereu va ser Francisco de Monner i d'Amorós, hereu de fet nomenat quan aquest es va casar amb Teresa de Monner i de Pons. L'hereu i la pubilla tindrien, almenys, dos fills.

Però anem al tema; resulta que el patriarca Francisco va ser un dels nobles catalans partidaris de l'arxiduc d'Àustria a la guerra de Successió, batallant des del setge de Barcelona el 1706 fins la conclusió de la guerra, rebent de Carles el títol de Comte de Serra de Nevà (el 1711), i sent nomenat Sergent Major d'infanteria. Val a dir que va assistir al pretenent Carles en la sortida cap a Alemanya i va ser temporalment governador del Pallars. Acabada la guerra es tancà en els seus dominis i va sobreviure al seu fill hereu (el també dit Francisco) i a la nora (Teresa), morint ell cap a l'any 1731. La mort de tants titulars portà el control del poder familiar a mans de Joanna de Monner i de Meca (la jove vídua), que restava com a usufructuària i administradora dels fills del fillastre (entre d'altres la gran heretat del Mas d'Isona, sota domini directe del Capítol d'Urgell). Els problemes familiars no van trigar a  sorgir, de tal volta que el 1737 van haver de signar una concòrdia per treure's de sobre a la madrastra: es nomenava procurador a Josep de Monner i d'Amorós (un altre fillastre) i s'assignava a la vídua una renda anual de 150 lliures.

Els germans no hereus (els Monner i d'Amorós) van ser "col·locats" segons el poder de la casa. Ja hem dit que l'hereu, Francisco, va morir ben aviat, deixant però successió. Un altre germà era Josep de Moner i d'Amorós, procurador primer i tutor i curador dels fills de l'hereu quan van deixar de banda la madrastra. Sense dubtes va exercir bé la seva funció, ja que va ser un dels principals prestamistes de la Conca Dellà: va prestar 3.700 lliures a la universitat d'Isona (de fet va signar una concòrdia amb aquesta per tal que poguessin anar pagant), ampliant el préstec amb 210 lliures (ara com a debitori) a la mateixa comunitat l'any 1758. Acabada la seva funció es va traslladar a Olot, on va morir l'any 1760 deixant com a herència 1.000 lliures a Joan Pons i de Monner d'Isona.

Magdalena de Monner i d'Amorós era una altra germana de Francisco, filla de Francisco i de Magdalena. Nascuda a Isona, es va casar el 1745 amb Bonaventura de Guàltero i de Mestres, donzell de Tremp, i a aquesta vila es va traslladar. Val a dir que va ser dotada pel seu nebot Carlos de Moner i de Pons, rebent 3.000 lliures a través del vestit i les joies de la boda (valorats en 1.000 lliures) i la resta mitjançant còmodes terminis anuals de 100 lliures.

Una altra germana fou Antònia de Moner i d'Amorós, que va quedar soltera fins la seva mort l'any 1766, deixant en herència 500 lliures a Teresa de Pallarès i de Pons, d'Isona, però resident a Talarn pel seu matrimoni amb Jacinto de Pallarès.

El últim fill del que hem de fer referència és Joan de Monner i d'Amorós, però del que parlarem més avall ja que va crear la nova branca dels Monner de Conques.

Ep! del segon matrimoni també n'hi hagué fills; almenys Francisco de Monner i Meca, germanastre de tots els anteriors i que va rebre d'herència les rendes que la família (suposem que per part materna) rebia al Ripollès des de 1727.

 La branca d'Isona

L'hereu, fill de Francisco i net de l'altre Francisco, rebé l'herència també d'Emerenciana d'Amorós, la besàvia, consistent en la senyoria jurisdiccional de Llarvent i de Vall-llebrera; el nou patriarca, doncs, seria Carlos de Monner i de Pons, nascut sembla ser que l'any 1722. Es va casar l'any 1741 amb Teresa Puget i Amorós, de Rialp, si bé no es van signar capítols matrimonials fins l'any 1758. Aquell 1741, per casar-se, es va reunir el Consell Familiar, format per lo més bo de la contrada: Francisco Bas i de Monner (veí de Capellades), Ignasi Serra i de Sullà (natural de Suterranya però resident a Tremp), el magnífic Carles Mas i d'Areny (Ciutadà Honrat de Barcelona, resident a Rialp), i, amb l'autoritat del corregidor, va rebre tots els drets i béns, cessant l'oncle Josep la seva tutoria i curadoria. Casat, l'any 1758 ja tenia cinc fills mascles, fent hereu universal al seu primogènit. La seva activitat principal fou la pròpia d'un noble de l'època: viure de renda. Prestamista com tota la família, cobrava un dret de vintiuner (és a dir un redelme de 1:21) de totes les propietats de la vila de Conques, continuava cobrant diners de la universitat d'Isona (la família ho feia des de 1652), i practicà el préstec a particulars a dojo. A la dècada de 1770 es va adonar que prestar blat donava més benefici que prestar diners, i es "reconvertí" en acaparador de grans, especialment a la vila de Talarn. Evidentment, per pagar les penes davant Déu, i assegurar-se un lloc allà dalt (quan feia passar tanta gana a molts pagesos), va ser el patró i administrador d'una capellania a Isona, fundada pell seu avantpassat el reverend Pere Amorós (evidentment, aprofitaria el seu coneixement en mercats per tal de invertir les rendes de la capellania en préstecs a pagesos...).

Ah!, un germà d'aquest, Anton de Monner i de Pons, de seguida va abandonar Isona per instal·lar-se a Barcelona, on encara el documentem viu l'any 1779.

Succeí a son pare, Carlos Ramón de Moner i de Puget, Pons i Mas, comte de Serra Nevà i Senyor de Vall-llebrera que en 1772 va contraure matrimoni amb Ángela de Bardaxí y Ric, de Fonz, on va traslladar la seva residència per acomiadar-se definitivament de la nostra comarca. Allí continuarà la seva nissaga, ara Aragonesa, amb Joaquín Alberto de Monner (casat amb Carmen de Siscar, i pares del famós cronista-historiador ribagorçà) i Joaquín Manuel de Moner i Siscar, personatge aquest que vendrà tot el seu patrimoni del Pallars Jussà a mitjans del segle XIX, fonamentalment al farmacèutic d'Isona Joan Fornés, encara que provaria de refer-lo abans d'oblidar la nostra comarca.

La branca de Conques

Joan de Monner i d'Amorós, cabaler (per dir-ho d'alguna manera), va ser casat amb Antònia Plana (des de llavors Antònia de Moner i Plana), filla pubilla de Josep Plana del mas de Castellnou (Sant Salvador de Toló). Així que en Joan va agafar els seus trastes i cap al mas. Com que la llegítima no era gaire gran, l'àvia Emerenciana d'Amorós es va cuidar de "colocar-lo" millor: l'any 1731 li va regalar 1.400 lliures mitjançant l'assignació de diversos censals que pagaven veïns de Sant Serni, Llimiana, Mur, Palau de Noguera, Vilamitjana, Pessonada, Conques, Orcau, Claverol, Isona, Basturs i la universitat de Pessonada i Vilanoveta. Amb les rendes proporcionades va començar a comprar terres a Conques, arribant a formar un interessant patrimoni. El 1742 va quedar vidu, i es va traslladar a viure a Conques, on morí al voltant de 1749.

Va succeir a son pare, en la propietat i gestió del patrimoni, Ignacio de Monner i Plana, nascut al Mas de Castellnou. Com a hereu, va rebre el patrimoni del seu pare, i els drets de la mare: l'heretat del mas de Castellnou de Sant Salvador de Toló, i l'heretat de Montadó, inclosa la senyoria jurisdiccional d'aquell poble. L'any 1749, quan morí son pare, encara era menor d'edat, fet que no li permetia decidir sobre els seus béns. Per això es va formar un Consell de Família format per Francisco de Pons (d'Isona) com a tutor, el reverend Jaume Lacreu (canonge de la col·legial de Tremp), Josep Plana (l'oncle, baró de Montadó fins la seva mort), i Josep de Monner (aquell que va anar a viure a Olot). La junta va decidir que per mantenir alimentat al menor, calia vendre part del patrimoni que posseïa en "franc alou", perdent les terres del terme de Llimiana. Deixà Conques i es tornà al mas de la seva infantessa, i mort l'oncle, va rebre la baronia de Montadó, vivint de les seves rendes. Tornat de nou a Conques a la dècada de 1760, va dotar una capella al mas de Castellnou i la va donar al seu germà Francisco de Monner, estudiant per a clergue fins que aconseguís un curat i beneficis. Com era tradició a la família, també crear un benefici a l'església parroquial d'Isona amb uns rèdits de 80 lliures (el 1764).

El succeí el seu fill José de Monner, nascut a Conques, i que es va fer amb els molins fariners de la vila quan, aquesta, necessitada de diners per pagar la manutenció de miquelets i sometens el 1794, les penyorà a carta de gràcia per 5.820 lliures i 6 sous. Uns molins que posseiria la família fins l'any 1840, quan la universitat de Conques pactà la seva redempció amb José Farré i Macià de Sant Salvador de Toló.

I a partir d'aquí la família que restaria a la comarca decauria, mentre que els més espavilats marxarien fora. Antonio de Monner, de Conques, casà amb Francisca Betran (abans Queralt), morint joves, i restant l'hereu i son germà (Antonio i Francisco) sota la tutela de l'oncle Antonio, advocat ben considerat a la plaça de la Seu d'Urgell (al voltant de 1840). El probable hereu de José de Monner seria Ignacio de Monner, que es quedà a viure a Conques, i es casà amb Carme de Monner i de Duc, pubilla de Rosa de Duc i Ribó, i hereva de part dels béns de la família Pié d'Isona. El 1861 Ignacio ja era mort, i la venda de terres del patrimoni familiar era un degoteig continu...

I això a compte de què venia?... doncs la veritat, és que no ho sé ben bé... ah! sí, un homenatge als vilipendiats genealogistes!

Nota:

Les dades són extretes de nombrosos documents de l'Arxiu Comarcal del Pallars Jussà (fons notarial), de l'Arxiu Comarcal de la Noguera (ídem), i de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, reial patrimoni, batllia - processos moderns.

Pastors d'abelles

Per Jacinto Bonales.

Al llarg dels temps la mel ha estat un veritable tresor a les nostres terres. A manca de sucre, la mel era un producte bàsic per l'alimentació humana i al seu voltant es van crear importants xarxes de comercialització. Als segles moderns les abelles eren molt cobejades, fins al punt que van existir veritables professionals de la captura d'eixams: els pescadors d'eixams. I és que la documentació del segle XVIII així anomena la pràctica de crear noves arnes: pescar eixams.

Molts pagesos de la nostra comarca tenien les seves arnes per produir mel i cera per l'any; com hem dit, una mel cobejada, i una cera importantíssima en aquells temps, amb un mercat molt desenvolupat i una xarxa de menestrals ben assentada a les viles de tot el país: els cerers o ceraires. I és que sense electricitat i amb tantes esglésies en actiu, la cera estava ben cotitzada en el mercat.

Doncs bé, el document que avui us presentem és un contracte. Hom coneix bé l'existència de contractes de parceria (normalment mitgeria) per bestiar gros i menut, però no és tan sabut que l'explotació apícola també havia generat nombrosos contractes entre propietaris i parcers. Salvant les distàncies, a la nostra comarca també havia parcers i pastors d'abelles!

La nostra crònica es centra a la vila de Salàs de Pallars, allà cap a l'any 1751 (bé, concretament un 27 d'octubre d'aquell any...). El cas és que un dels capellans "beneficiats" de l'església de Salàs, tenia uns estalvis que va invertir convenientment, i que entre d'altres li van reportar la propietat de tres arnes. I què n'havia de fer, de tres arnes? Encara prendria mal! ell, d'ànimes, en sabia un bon tros, però d'abelles... També podia vendre-les... però això ja se sap, acabaria sent quartos i, després, misèries. No li va costar, però, trobar un bon pastor (d'abelles, no d'ànimes, que per la seva cura ja estava ell). Dit i fet, el nostre capellà, en Francisco Jové, va arribar a un acord amb Simeó Peresé, pagès de Rivert: ambdós van unir les seves arnes, sumant la quantitat de sis, totes elles poblades. En Simeó havia de cuidar les sis arnes durant quatre anys, i cada any es repartirien la mel "y demes profit" de totes elles a parts iguals. Evidentment, si es formava algun eixam nou en dites arnes, s'havia de posar en "augment", és a dir, s'havia d'incloure a la parceria. Passats els quatre anys, s'haurien de partir les arnes a mitges. Si hi havia pèrdues, però, també anirien a mitges, i en cas de disputa, van acordar que es nomenarien diferents àrbitres per tal de solucionar-la.

Aquest document és molt interessant, ja que és dels pocs que es conserven als arxius notarials del nostre país. I és que per una parceria d'abelles normalment hom no acudia a cal notari, sinó que es signava un paper privat. El fet que un dels propietaris fos un capellà, però, seria el motiu de que anessin a cal notari i fer les coses ben fetes, com s'han de fer, etc. etc... Doncs bé, creiem que les parceries d'abelles eren una pràctica molt habitual, molt difosa entre els pagesos i classes benestants de la comarca... i és que no tothom podia fer de pastor d'abelles! no tothom sabia pescar eixams i tindre cura d'aquestes bestioles...

Nota:

El document en qüestió es troba a l'Arxiu Comarcal del Pallars Jussà, fons Notarial, Llibre 485, foli 112 de l'any 1751.

El comte, el bisbe, i el terme de Tremp

Per Jacinto Bonales

Del comte Pere Ramon de Pallars (Jussà), són ben poques les notícies de que disposem. Sabem que fou fill de Ramon (IV) i que durant poquets anys, des de l'any 1098, va regir el comtat en condomini amb el seu germà Arnau Ramon fins la mort d'aquest en data incerta (a partir de 1109). Després, l'egregi Pere Ramon seria comte en solitari fins la seva mort l'any 1112, quan el succeiria un altre germà, en Bernat Ramon.

Durant el temps del co-govern, el comte Pere i el seu germà Arnau es veieren enfrontats en una guerra feudal contra el bisbe d'Urgell. Desconeixem les causes, de ben segur per interessos materials. No en debades, el bisbe era Ot (que arribaria a ser sant), era el seu cosí, en ser germà del comte Artau II de Pallars (Sobirà). Fos quina fos la causa de la guerra, no hem d'oblidar que les conteses entre els comtes de Pallars Jussà i Sobirà, i amb els bisbes d'Urgell i els propis comtes d'aquell comtat veí, foren contínues des de la mort d'Arnau Mir de Tost. La guerra "episcopocomtal" es va centrar a Tremp, i tingué una conseqüència material prou tangible: els comtes i els seus homes van ocupar i "usurpar" el terme de Tremp al bisbe.

Finalment s'arribaria a un "conveni" en proclamar, el bisbe Ot, la Pau i Treva de Déu que tant el comte Pere com els seus homes van jurar (1): "Juro ego Pere Ramon comte fil de Valenca comtessa che d'aquest hora enant treva et paz tenre et a mos omes tener la mannare aix co lo bispe feta la a escriure et si degu mon ome de Pallars la auranta ne la fran a Déu et al bisbe per destrenner e per rederce aitoris le'n sere et acsi com damont es scrit et hom lige i o pod si o tenre et u atendre a Déu et al bispe sense engan per Déu et ista .IIII^or. evangelia".

El 6 de novembre de 1109 ambdós comtes, davant les reclamacions del bisbe Ot, van retornar a Santa Maria de la Seu els drets que li havien pres (2). Fem un resum del pergamí que ens parla de la devolució del terme de la capital comarcal: De tots és sabut (i si no, ara ho sabem) que els comtes Ramon i Valença havien donat al bisbe d'Urgell Bernat, una quadra o terme en alou que estava ubicada dins el gran terme castral de Talarn. Es tractava, evidentment, de Tremp. A la mort dels comtes i del bisbe, els successors comtals, en Pere i en Arnau, no van acceptar dita donació, i van prendre a la força l'antiga quadra, ara terme de Tremp. Després de les disputes, la Pau i Treva de Déu, i els "arreglos" (no documentats) que es van fer, els comtes de Pallars (Jussà) van reconèixer la donació ("Laudant..."), que consistia en l'església de Santa Maria de Tremp i els seus alous. I què eren aquests alous? les cases del terme de Tremp, les dues esglésies del poble: la vella i la nova (i parlem de principis del segle XII); els delmes que s'havien de cobrar en dit terme i tots els drets que es cobraven i havien de cobrar dins d'ell. Sense oblidar les pastures i llenya!

A més els comtes reconeixien i retornaven a Santa Maria de Tremp l'església de Santa Maria d'Areny, el mas de Ramon Oriolfi que tenia dins el castell d'Areny, un molí al mateix terme d'Areny, i el molí del castell de Muntanyana. També reconeixien la donació a l'església de Tremp d'una altra església, la de Sant Feliu, situada entre Segur (abans de la formació de la Pobla de Segur) i el terme del castell de Toralla; una "condamina" al terme del castell de Tendrui, i una illa a la Verneda, sota la quadra de Margarit (al riu, entre Tremp i Talarn), amb el dret de construir sèquies i molins en aquesta zona. No es quedava en això, car també van reconèixer la donació d'una vinya al castell d'Orcau, el mas de Sanla que estava al terme de Guàrdia de Noguera; el mas de Ponç Ramon al terme de Llimiana; el mas de Ramon d'Orrit situat al terme de Castissent, etcètera.

Però el més interessant -o almenys, el que més volem ressaltar- és la descripció que fan del terme de Tremp: arribava fins al poblet de "Cogestal", i d'allà anava per uns prats fins la Torre de Galindó, baixant pel serradet fins la Torre del Pinell; limitant a migdia fins la Torre "Hostiani" i pujant pel puig davant l'església de Santa Maria per baixar de nou fins al torrent situat sota l'església de Sant Jaume, pujant per dit torren (de la Font Vella) fins la "fontem Famelicum", i pel mig del riu dit "Lispir" fins una terra propietat del monestir de Sant Pere de Rodes, tornant per una bassa, el cap de la terra dels fills d'Adescalci, per acabar de nou al poblet de "Congestals".

Ben petit que era el terme, però més petit era el nucli urbà... Molts dels elements encara avui existeixen (fins i tot topònims), i d'altres caldrà esperar que algun dia l'arqueologia ens doni notícies, com les tres "torres" (de ben segur edificis agropecuaris força antics), i el "villare" de Congestals...

Notes:

(1) Van jurar la Pau i Treva de Déu: Arnall Ramon, Tedball Ramon, Pere Guillem, Bernat Guillem, Ramon Bernat, Pere Roger, Rodlan Roger, Ramon Pere, Ecard de Mur, Guillem Arnau de Basturs, Bernat Bernat de Tendrui, Berenguer Borrell, Ramon Brocard, Ot de Mur, Guillem Jofre, Udalard, Ramon Guinaman, Girberd Amat, Roger de Montanyana, Pepin de Girveta, Dalmau Isarn, Pere Ramon de Puigcercós, Arnall Pere de Girveta, Ramon Mir de Claramunt, Arnau Roger, Girbert Hug i els seus fills, Berenguer Ramon de Mur, Berenguer Ramon de Llimiana, Pere Ramon de Terrassa, Oliver d'Eroles, Martí Pere, Ramon Pere de "Cellua", Hug de Guàrdia, Bernat Amat, Ramon Adalbert, Pere Ferrer, Pere Gid, Mir Ramon de Claverol, Vídia de Galliner, Ramon Pere de Talarn, Ramon Ramon d'Orcau, Bernat Eriman, Bernat Oger de Tendrui, Bernat Ramon, Pere Ramon d'Erill, Bernat Ató i Arnau Gilabert.

(2) Cebrià Baraut: "Els documents, dels anys 1101-1150, de l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell", a Urgellia, volum 9, document 1252.

El disputat vot de l'alcalde de Benavent de Tremp (1898)

Per: Jacinto Bonales.

 

En el seu estudi sobre el caciquisme polític i la lluita electoral a la província de Lleida, durant la Restauració i la Segona República, la professora Conxita Mir ens mostra amb claredat el predomini del caciquisme dins la nostra comarca. Almenys, i seguint la línia general del conjunt de les comarques de Ponent, fins les eleccions de 1907. Compra de vots, censos manipulats o simples "tupinades", eren els mètodes que els cacics comarcals empraven per tal que "l'encasellat" (és a dir, aquell candidat que el govern d'Espanya deia que havia de sortir escollit per cada circumscripció electoral) estigués una temporada a Madrid amb les despeses cobertes. Al llarg de la dècada de 1890 la circumscripció electoral de Tremp seguí les directrius dels partits dinàstics, sent un domini personal de l'encasellat conservador Rafael Cabezas. Però, contra tot pronòstic, a les eleccions de 1898 el govern va designar com a "encasellat" al liberal José Moragas, que ni tan sols va tenir el detall de passejar-se pel Pallars. L'extremeny Rafael Cabezas, que més enllà que un simple "encasellat" era ja tot un personatge comarcal, no renunciaria fàcilment al seu ascó a la "villa y corte"...

 

En Pere Aubets i Solè poc podia imaginar la que li esperava. Vivia a Biscarri, i tenia l'honor de ser, aquell any 1898, l'alcalde del Districte Municipal de Benavent de Tremp. Era un vespre de finals de març, i des de casa seva albirava tranquil·lament el sol ponent, quan es presentà Bonaventura Coll, tot alterat, per dir-li que, de forma urgent, havia d'anar a casa de son pare, al Collet del Mas de Sant Martí. No trigà a fer via, i un camí va arribar, es va trobar allí a Antoni Llagunes que li deixà un encàrrec prou amoïnador: abans de les dotze de la nit havia d'estar a Tremp si no volia que fos la Guàrdia Civil qui el portés allí. Ah! i que si no arreglava abans d'aquella hora "l'assumpte de les eleccions", aniria a presó amb una condemna de 14 anys... i això rai, que podia ser per tota la vida! A més d'una multa del tot escandalosa.

Ja fos per la por a la presó, o a la multa, el nostre alcalde va encarrilar el camí i, acompanyat del mateix Llagunes i d'un amic (que faria de testimoni, no fos cas que...), en Maties Canes, va arribar entre les dotze de la nit i la una de la matinada al pont de la carretera sobre el riu Noguera. Allí li esperava una "comitiva" de benvinguda, i el van conduir a casa de Don Àngel Feliu. Però el potentat trempolí ja s'havia enllitat, així que l'alcalde es va haver d'esperar al carrer fins al matí. Quan per fi Pere Aubets va ser rebut, va haver d'escoltar la mateixa història: aniria a presó i la seva família serien uns desgraciats, si no "arreglaven l'assumpte de les eleccions". Per por a les represàlies, l'alcalde de Benavent va acceptar: en un moment es van presentar a casa d'Àngel Feliu el notari Joan Borrell, el candidat Rafael Cabezas, dos testimonis, i els interventors electorals nomenats pels senyors Cabezas i Feliu, a l'efecte de redactar una acta notarial on es consignaven els resultats de les eleccions de Diputats a Corts que interessaven al senyor Cabezas.

Catorze dies després, ja per noves pors, o ja deslliurat d'aquestes, en Pere Aubets va tornar a casa del notari, ara acompanyat dels interventors "originals" de la secció electoral de Benavent; i tot mostrant les actes d'escrutini originals i enviades el seu dia, va fer relació dels fets; va declarar com a falsedat l'escrit pel senyor Feliu, i es va ratificar en la validesa de les actes originals: que en les eleccions del vint-i-set de març, a Benavent de Tremp, el senyor José Moragas va obtenir 107 vots, i el senyor Rafael Cabezas només 1 vot. Les actes es van enviar als presidents de la Junta Central, de la Provincial i del Districte, i serien les que, definitivament, es van comptabilitzar. El senyor Rafael Cabezas, mal que li pesés, va perdre les eleccions a Benavent... i a la circumscripció de Tremp. Però, això rai... seria nomenat senador "por derecho propio"...

Notes:

La informació es troba detallada a l'Arxiu Comarcal del Pallars Jussà, fons Protocols Notarials, Llibre 748, foli 249 i següents de l'any 1898.

 

Per l'honor del Senyor Governador (Talarn, 1836)

Per Jacinto Bonales.

De tots és conegut que l'antic corregiment de Talarn va ser majoritàriament procliu als carlistes al llarg de les diverses guerres civils del segle XIX. És clar que hi havia molts "liberals", a l'actual Pallars Jussà, localitzats fonamentalment a Tremp, la Pobla de Segur i Guàrdia de Noguera. Però fins i tot en aquestes viles n'hi havia molts -per no dir gairebé tots- de contraris al "constitucionalisme". Aquest fet era un veritable problema per les autoritats durant els períodes de govern liberal; més encara en aquells anys en que les partides carlines recorrien les nostres muntanyes, pobles i viles.

 

Durant la llarga guerra civil de 1833-1839, coneguda com Primera Guerra Carlina, la màxima autoritat de la comarca era el Governador de Talarn. I força malament ho tenia, ja que la pràctica totalitat dels veïns de la vila (inclòs l'Ajuntament) eren o bé simpatitzants del carlisme, o bé manifestament carlins.
 

Per poder copsar aquesta difícil convivència, us presentem una breu història, datada l'any 1836. En plena ebullició bèl·lica (i recordem que es tractava d'una guerra de partides militars escapades per tot el Principat), i un dia que eren fora Ramon Domínguez, governador de Talarn, amb part de les tropes de la plaça, els soldats del Ros d'Eroles (Bartomeu Porredon) i dels fills del Borges (Josep Borges), dos dels principals capitostos carlins, es van plantar davant Talarn. A les onze del matí van dirigir-se cap a la porta de la vila, però encara no havien arribat a les muralles quan un grup d'unes cinquanta persones van obrir la porta i van sortir a rebre'ls amb crits d'entusiasme. Al mateix temps, l'Ajuntament, els militars governamentals que romanien a la vila, i part dels veïns, van sortir per una altra porta i es van amagar per les muntanyes sense tornar fins que els carlins no hagueren sortit de nou de Talarn.


Josep Borges

Un cop dins Talarn, els carlins es van proveir i van rebre totes les armes i municions que tenia el poble. Aquest havia estat desarmat per les autoritats governamentals, però tenien encara quatre "armas de fuego que la generosidad de este gobierno facilitó a la corporación para impedir los robos que la misma me espuso hacían en las viñas". A les quatre de la tarda els carlins marxaven de Talarn i els "amagats" tornaven a la vila.
 

Quan, dies després, el governador va tornar a Talarn, no va poder reprimir la seva ira. Primer perquè les autoritats municipals i els soldats van abandonar la plaça; en segon lloc perquè els carlins se'n van endur es úniques quatre armes "legals" que havia al poble; i en tercer lloc, perquè "nada me dice esa corporación" sobre els fets. Però sobretot perquè ni a ell ni als seus homes mai els hi havien fet un homenatge com el que havien rebut els carlins, "demostrasion qe jamas ha echo ese pueblo al aprocsimarse las tropes del legitimo Gobierno". Com castigar aquest fet? El governador, després de pensar-s'ho bé, va imposar una multa al poble de 200 lliures, a pagar en una setmana, i 180 reals de constrenyiment. L'Ajuntament, sense cabdals, va fer una crida a tots els caps de casa de Talarn per tal de resoldre la forma de pagament, i van veure que la única solució era consignar els drets de moltura del molí fariner de tot un any: el van arrendar a l'espardenyer Antoni Bergés per 216 lliures, 17 sous i 6 diners... i encara rai que no es va afusellar a ningú, que aquests liberals tenien el gatell molt fi!.

 

Fonts:

 

Arxiu Comarcal del Pallars Jussà, fons Protocols Notarials, Llibre 677, foli 49 i següents, de l'any 1836.