Els olleters de Salàs: històries per fer tupins.

Tothom a la comarca sap, o hauria de saber, que Salàs de Pallars era el centre tupinaire del Pallars Jussà. O dit d'altra manera, Salàs acollia la principal producció de ceràmica d'època moderna del Jussà. Assolir aquest rang no fou gens fàcil, ja que fer ceràmica en aquells temps no era tan fàcil com hom pot imaginar. I no per les dificultats tècniques, sinó per les jurídiques... Avui us mostrarem com s'ho van fer tres veïns del poble per poder exercir els seu ofici a mitjans del segle XVIII...

Cantireta de Salàs. Font: http://amicsdelaterrissa.blogspot.com.es/

El cas és que Anton Pla, Anton Rollant i Manel Argues, veïns de Salàs que es consideraven "olleters", en veure que el seu segon ofici -car gairebé tothom era bàsicament pagès- tenia força sortida al mercat aquells dies de creixement econòmic i demogràfic, van començar a produir molta quantitat de ceràmica. Però per fer-ho calia anar contínuament al comunal (el bosc de Salàs) a buscar llenya per dotar de foc els forns. I és aquí quan van sorgir els greus problemes. Els regidors de Salàs i tot el Comú s'hi van negar, ja que segons la normativa consuetudinària (o com deien, des de temps immemorials) prohibia que els particulars fessin negoci amb la llenya, i no es podia agafar més que aquella necessària per al consum domèstic. Per la seva banda els olleters volien poder continuar anant al bosc a fer llenya per "coure la obra de son offici, tant en lo forn gran de dita vila, com y en los petits a dit fi construits a sas costas ab permis y facultat dels Regidors y Comú de dita vila", i ho volien fer agafant llenya del terme i dels emprius pagant 10 rals per cada fornada del forn gran, i a proporció en cadascuna de les fornades dels forns petits.

I és clar, els uns que sí, i els altres que no, van acabar als tribunals. Però els judicis en aquella època eren eterns i suposaven unes despeses extraordinàries, així que l'any 1750 van arribar a un conveni a través d'àrbitres, en resum, una sentència arbitral. Segons aquesta, que com sovint solia passar, era salomònica, es va reconèixer la facultat de cadascun dels olleters per fer o manar fer llenya als comunals de Salàs i als emprius per poder coure, cada any i cadascun dels olleters, 8 fornades dels forns petits (avisant al regidor clavari en cada fornada en que es couria amb llenya del comú o dels emprius) i coure algunes fornades en el forn gran (com a màxim 4). Pagarien, això sí, 10 rals per les fornades grans, i 4 rals per cadascuna de les petites (o a proporció). Això amb llenya del comú, ja que podrien fer tantes fornades com volguessin als forns petits sempre i quan la llenya no fos del comunal.

La limitació de l'ús de llenya del comú no va impedir una interessant expansió de la producció ceràmica, si bé ara els beneficis eren menors en haver de comprar la llenya a particulars. L'any 1764 els regidors de Salàs van permetre a dos dels olleters, concretament a Anton Rollant i a Manel Argues a construir un nou forn sota del camí de la paret nova de Capdevila. A canvi, els olleters s'obligaven a calçar tota la paret nova de davall de Capdevila i a cobrir la sèquia que passava des del pati de Domingo Castells a l'hort de Climent Planes, fent per sobre un camí "apte i capaç" per anar al molí de l'oli, obligant-se a mantenir-lo en bones condicions a perpetuïtat. Es comprometien, doncs, a col·locar tubs en part de la sèquia.

Fonts: Arxiu Comarcal del Pallars Jussà, fons Protocols Notarials, Llibre 511, foli 99 de 1750; i llibre 524, foli 70 de 1764.

Per: Jacinto Bonales

Pastors d'abelles

Per Jacinto Bonales.

Al llarg dels temps la mel ha estat un veritable tresor a les nostres terres. A manca de sucre, la mel era un producte bàsic per l'alimentació humana i al seu voltant es van crear importants xarxes de comercialització. Als segles moderns les abelles eren molt cobejades, fins al punt que van existir veritables professionals de la captura d'eixams: els pescadors d'eixams. I és que la documentació del segle XVIII així anomena la pràctica de crear noves arnes: pescar eixams.

Molts pagesos de la nostra comarca tenien les seves arnes per produir mel i cera per l'any; com hem dit, una mel cobejada, i una cera importantíssima en aquells temps, amb un mercat molt desenvolupat i una xarxa de menestrals ben assentada a les viles de tot el país: els cerers o ceraires. I és que sense electricitat i amb tantes esglésies en actiu, la cera estava ben cotitzada en el mercat.

Doncs bé, el document que avui us presentem és un contracte. Hom coneix bé l'existència de contractes de parceria (normalment mitgeria) per bestiar gros i menut, però no és tan sabut que l'explotació apícola també havia generat nombrosos contractes entre propietaris i parcers. Salvant les distàncies, a la nostra comarca també havia parcers i pastors d'abelles!

La nostra crònica es centra a la vila de Salàs de Pallars, allà cap a l'any 1751 (bé, concretament un 27 d'octubre d'aquell any...). El cas és que un dels capellans "beneficiats" de l'església de Salàs, tenia uns estalvis que va invertir convenientment, i que entre d'altres li van reportar la propietat de tres arnes. I què n'havia de fer, de tres arnes? Encara prendria mal! ell, d'ànimes, en sabia un bon tros, però d'abelles... També podia vendre-les... però això ja se sap, acabaria sent quartos i, després, misèries. No li va costar, però, trobar un bon pastor (d'abelles, no d'ànimes, que per la seva cura ja estava ell). Dit i fet, el nostre capellà, en Francisco Jové, va arribar a un acord amb Simeó Peresé, pagès de Rivert: ambdós van unir les seves arnes, sumant la quantitat de sis, totes elles poblades. En Simeó havia de cuidar les sis arnes durant quatre anys, i cada any es repartirien la mel "y demes profit" de totes elles a parts iguals. Evidentment, si es formava algun eixam nou en dites arnes, s'havia de posar en "augment", és a dir, s'havia d'incloure a la parceria. Passats els quatre anys, s'haurien de partir les arnes a mitges. Si hi havia pèrdues, però, també anirien a mitges, i en cas de disputa, van acordar que es nomenarien diferents àrbitres per tal de solucionar-la.

Aquest document és molt interessant, ja que és dels pocs que es conserven als arxius notarials del nostre país. I és que per una parceria d'abelles normalment hom no acudia a cal notari, sinó que es signava un paper privat. El fet que un dels propietaris fos un capellà, però, seria el motiu de que anessin a cal notari i fer les coses ben fetes, com s'han de fer, etc. etc... Doncs bé, creiem que les parceries d'abelles eren una pràctica molt habitual, molt difosa entre els pagesos i classes benestants de la comarca... i és que no tothom podia fer de pastor d'abelles! no tothom sabia pescar eixams i tindre cura d'aquestes bestioles...

Nota:

El document en qüestió es troba a l'Arxiu Comarcal del Pallars Jussà, fons Notarial, Llibre 485, foli 112 de l'any 1751.